Friday, November 30, 2007

Revistes

The Economist i Die Zeit. Són dos dels exemples de premsa que més m'han impressionat en ma vida. L'altre és el South China Morning que té com a principal argument el fet de ser perfectament britànic emnig d'Àsia. I la influència britànica a Hong Kong notar en ben poques altres coses.
Me'ls mirava l'altre dia em semblen fantàstics. Crec que serien una matèria digna d'estudi, suficient per omplir un semestre sencer. En llengua espanyola no sé si existeix una publicació equivalent; jo no la conec.
Em sembla que si existís, si hi hagués una classe social i cultural a Espanya i a l'Amèrica Llatina suficientment àmplia, formada i rica com per poder comprar cada setmana una publicació així el català estaria en un perill sense precedents. Qualsevol ciutadà amb ganes de fer negocis s'hauria de prendre aleshores encara més seriosament una llengua que competiria directament amb la seva materna. El castellà seria aleshores un idioma no només de masses sinó també d'èlits. L'idioma de l'altre banda de l'Ebre se situaria realment com a tercera llengua global. Un idioma que tothom voldria aprendre - com ara l'anglès o el xinès - i que el ciutadà de Catalunya parlaria sense esforç.

BOTES DE COLORS


En un lloc on plou tant com Kiel les botes d'aigua són un article de consum.

NENS ALS CARRERS

Entres a una botiga i veus tot de cotxets de nens a l'entrada. Que civilitzats aquests teutons penses, quina gran trobada no entorpir amb aquestes carrocetes dins els establiments comercials. T'hi acostes una mica i veus que als cotxes hi ha uns nens; rossos i blanquets, rossos i blanquets... No ho entens. Què fan els teutons? Que no llegeixien els diaris? Que no escolten les notícies? No es preocupen de les seves criatures i de les xarxes malèvoles i les ments desajustades? No. No se'n preocupen. Els nens esperen fora perquè van molt abrigats i a dins fa massa calor i podrien suar. I algú de vostès s'imagina com d'incòmode és tindre 5 mesos, no poder parlar i posar-se a suar per totes bandes? Els teutons sembla que sí.

HAMBURG NO AMAGA LES VIES

Sí. Agafar el ferrocarril urbà a Hamburg és un luxe. Les vies van per enmig de la ciutat així que mentre xerres amb el teu acompanyant pots gaudir de l'arquitectura i de les grues. Hamburg és una ciutat que sembla orgullosa de la seva dimensió industrial i portuària. No se n'amaga. Sap que hi deu tot el que és i tot el que serà. He vist poques coses tan boniques com la posta de sol a la riba de l'Elba; la llum rogenca sobre els contenidors, les grues brillants d'òxid, les barcasses feinejant... I després clar hi ha el centre, la gent que compra, els restaurants amb carta de vins, les cafeteries on les tasses costen el que hom guanya en una hora de feina. Tot això és només una funció, un efecte del d'abans. A la Península aquest orgull s'ha perdut. només cal veure Bilbao i Barcelona, tan porugues elles, tan de soterrar vies i posar zones verdes. Passejar per Hamburg és una molèstia, és cert; hi fa fred, cada cinc-cents metres has de creuar una gran avinguda, Barcelona no hi té res a envejar en aquest sentit. Barcelona és un lloc entretingut per qui té algun caler a la butxaca i molt de temps per perdre mentre que Hamburg és una ciutat que no està dissenyada per perdre-hi el temps però que fa tot l'efecte que t'hi paguin molt bé el temps que no et passeges.

Gent de classe III

VOCABULARI ALBANÈS/CATALÀ
Falemi n(o)erit : gràcies Urt!
Ose Pusho: Silenci si us plau

Friday, November 23, 2007

Ensenyament

Kiel és una universitat amb cases al voltant. Hi ha molts estudiants. A molts pocs els agrada la ciutat. La veritat és que per ser una ciutat alemanya té poca empremta històrica; els bombardejos aliats a un de les drassanes principals del règim nazi en tenene la culpa. El fet és que la gent s'hi està bastants anys a Kiel. Pr gust? No. Més aviat perquè aixecar una llicenciatura aquí i a tota Alemanya és complicat. Jo que vinc d'una carrera obscenament fàcil sempre he trobat que fa enveja això d'estudiar amb dificultat. D'altra gent amb la que he parlat m'asseguren que el nivell no és superior al del sistema universitari català. No sé què pensar. El darrer informe sobre educació a càrrec de la Fundació Jaume Bofill
no ens deixa massa lloc per a ser optimistes. Alguna idea diferent de la que proposen els analistes convencionals?

Wednesday, November 21, 2007

Espionatge cap endins




El professor Edward N.Peterson va escriure uns quants llibres sobre Alemanya; guerra convencional, guerra freda i demés. Vaig llegir un llibre seu sobre la Stasi bastant impactant fa ara un any. Investigar l' Stasi i altres cossos de seguretat comunistes ha estat una feina difícil perquè es van eliminar molts documents. En tot cas queden clares unes quantes idees;

1) Els alemanys van ser tan eficaços rellançant la indústria i resistint-se a la indolència del socialisme com construint un cos d'espionatge eficaç i enorme. Els càlculs numèrics espanten.

2)Algunes pel·lícules encara indignen a molta gent perquè edulcroa el que no tenia ni mica de gràcia ni de sucre. Encara que la indústria necessiti. (I jo ho defensi)


Monday, November 19, 2007

Trens

En el moment actual parlar de trens ens porta directament al sarcasme o la fúria. No és gens exagerat. Potser per això us recomano la següent peça on descobrim una altra visió. La que es té arreu d'Europa on els trens suposen un futur ronable un cop el petroli superi els 100 euros i la bombolla de les aerolínies de baix cost esclatí.

Thursday, November 15, 2007

laneta

Com sabeu formo part del col·lectiu laneta
Ara hem fet un nou espot de promoció

Wednesday, November 14, 2007

Pacifisme

Aquí la gent a la que beu una mica no es posa a parlar de política. La gent es controla. I no parla sense més informació. Però si que hi ha una animada consciència antibèlica. Dura, beligerant. Si tu exhibeixes amb cinisme els arguments dels neocons ells et responen encara amb més duresa i autoritat. La gent no es deixa impressionar gens. M'encanta. Hi ha un excesiva fixació amb el poder de la CIA i els EUA, cert. Però hi ha altres coses molt interessants. Està molt estesa la idea que quasi res mereix cap mort. No els parlis d'enemics de la llibertat perquè comencen amb la llista de països que ningú vol alliberar i no paren. No els parlis d'ètica perquè primer riuen i després responen. Si de veritat creus que els valors d'Occident valen unes guerres perquè no agafes tu una pistola i vas tu a morir enlloc de quedar-te aquí escrivint? A Alemanya quan he volgut ser una mica cínic i polèmic m'he trobat davant amb uns arguments contraris carregats del mateix pragmatisme i mala llet.

I per acabar un parell de comentaris del llibre del Sanchez Ferlosio (si , el pesat del Jarama que segueix sent pesat però suggestiu i molt apreciat pels castellans):

1) Veient un camp ple de morts Napoleó va dir allò de "això ho soluciona una nit de passió a Paris"

2) Per una qüestió teològica el Talmud estableix que si en un judici un acusat és declarat culpable per unanimitat - essent la veu única només divina - seria declarat immediatament innocent. La unanimitat és vista com quelcom negatiu i no positiu.

Tuesday, November 13, 2007

Radio, opinions i subscripció (i IV)

4. Els Fets de Maig i la fi de la Revolució

Radio, opinions i subscripció (III)

3. Col·lectivitzacions a Catalunya

Radio, opinions i subscripció (II)

2. Situació agrària a Catalunya 1936

Mort i Amor

Ara que s'acosta Nadal ens en hem d'enrecordar sense vergonya de la gent que ha mort i que no celebrarà amb nosaltres.

Gent de classe

Els primers dies vam tindre a classe un homenot de dos metres, barba tancada, deltoides prominents i un brillantíssim jersei rosa. En Sokol. Era una mica sorrut i creuries que duia un ganivet lligat al turmell. Te l'imaginaves necessàriament en alguna de les darreres guerres als Balcans; violència, duresa, odi... Però després de conviure uns quants dies amb les dones albaneses - que discuteixen totes les decisions dels professors- entens que potser no va ser la guerra que el va forjar.

Pluja, neu i anar fent

Aquí clar plou un munt i fa zero graus quan vas a escola. I la gent fa el que ha de fer; segueixen practicant esports a l'aire lliure, i prenen gelats i passegen agafats del bracet. Si hi ha una cosa que m'impressiona d'aquí és exactament aquesta capacitat per fer com si no plogués.

Radio, opinions i subscripció

He creat una mena de plataforma per a que es puguin escoltar peces que crec que us poden interessar. A mi això de la ràdio a la carta em sembla un invent fenomenal. Enlloc d'escoltar música escoltes informació i continguts. Us podeu subscriure des del Google Reader o des del ITunes. Només cal que busqueu "surroca".

De moment aquí us presento les opinions del professor Josep Termes sobre alguns factors de la Guerra Civil Espanyola. Les seves opinions són la base del documental que estic realitzant ara.

1. Visió internacional de la Guerra Civil

Friday, November 9, 2007

Potser havia de passar

No me n'alegro ni res. Però de gent pèrfida n'hi ha arreu i la indústria dels bons sentiments és un camp com qualsevol altre treure'n profit. La història de les adopcions és trista i poc clara. Caldrà veure com queda. Però esperem que de mica en mica, la visió generalitzada que es té de les ONG vagi racionalitzant-se i fent-se adulta.

Tuesday, November 6, 2007

primer podcast?

Aquí intentaré penjar algunes de les coses que m'interessen en format audio. Enlloc d'escoltar els Strokes podeu escoltar entrevistes a gent que no ha tastat la sàlvia barrejada amb la cocaïna en sa vida.

Ensenyar /Aprendre una llengua

Els meus honors per a qui ensenya una llengua. M’agenollo davant seu. Agraïment, respecte, admiració. La feina de professor la trobo tan lligada a la repetició, al retorn cíclic, semestral , a un punt d’inici quasi idèntic. Després els mateixos errors, les conegudes poques ganes d’aprendre, mandres, oblits, deixadesa. L’alumne és un ésser que et treu molt més que no pas et dóna i el mestre no és més que la seva antítesi. Algú que ha de ser generós fins a l’esgotament i esperar que quan tinguin alguna cosa apresa els alumnes volin i en vinguin de pitjors. Sentint-me d'estripar la llengua de Bismarck voldria retre des d’aquí homenatge als pacients i els compromesos; els nostres mestres. I els meus concretament Frau Kokenhauer un Frau Kador