Friday, October 31, 2008

REACTIVITAT

Hi ha una forma de pensar anomenada reactiva-corrosiva que obliga als que la practiquen a defensar que els pobres són uns ganduls per contradir la cançó ploranera dels revolucionaris de saló o que a prendre postures futuristes i amants de les xemeneies per contrarestar l'efecte de veure notícies sobre animals en tres de cada set telenotícies amb la desgraciada conseqüència de convertir qualsevol procés mental en res de desenvolupat, tan sols, una forma d'omplir el buit entre glop i glop de gintonic.

OBAMA

Llegeixo un llibre que ha escrit el candidat. Hi ha dues coses que m'impressionen. Una apel·lació constant als valors- a vegades contradictoris per a un europeu; família, sistema públic, empresa... La segona és una reiteració en la necessitat a entendre's amb el republicanisme i amb d'altres opcions electorals. No es tracta d'una necessitat tàctica sinó -sembla- d'un convenciment ítinim i molt encertat. Només hi ha una forma de fer política i és la de ser capaç de generar projectes que puguin ésser assumits transversalment per la societat. El govern espanyol actual no ho aconsegueix això. El català tampoc.

MILLORAR EL SISTEMA EDUCATIU

La crisi fa recordar-nos-en a tots que si volem millorar les nostres oportunitats com a país cal començar per reforçar i millorar les capacitats de les forces de treball del futur. Més enllà dels enamoraments i les il·lusions hem de treballar i reproduir-nos. El que no sé és la idea d'augmentar el nivell d'exigència pot generar també un increment del fracàs escolar i, per tant, de l'exclusió. Una societat equilibrada, afirmen, no pot suportar que tota la població sigui universitària. No cal tampoc, diuen. En general només qui ha anat a la universitat és capaç de relativitzar-ne els avantatges. Ens agrada jugar amb la deia que l'esforç compta més que un títol però al final coneixem poca gent- amb noms i cognoms- que dugui una vida més agradable que la nostra sense haver estudiat. Em fa patir que no sigui una idea engrescadora però poc sòlida.

INVASIÓ

La guerra freda va ser una forma tardana d'expansionisme rus. M'agradaria saber explicar aquesta història com qui explica la Guerra dels Trenta Anys. Cort, intrigues i traïcions.

Wednesday, October 15, 2008

MODERNISME

Jo vaig estimar el modernisme d'una forma paral·lela a com estimava a una dona de cognom aquàtic. Va ser així i per aquesta raó mai podré tindre-hi una relació objectiva i analítica. M'agrada d'una forma sensual i poc argumentada. Com magrada Sagarra. Recomano una visita al Caixaforum i veure en Mucha. Dones afrodites, segells, publicitat de fa cent anys. No és art. No és trascendent. Es tracta d'un exercici humà fet amb respecte, ordre i traça. Ignorem si se li poden demanar massa coses més a la humanitat. Hi ha el retorn a la tradició eslava que va dominar la vida de l'autor. Hi ha també l'èxit comercial. L'enorme influència que ha exercit arreu. Un recull que costa dues hores de visitar i que pot eixamplar una mica els nostres horitzons setmanals

SCARIOLO I VALERO

Vostè arriba cansat al cap de setmana i decideix seure i reposar. Encengui el televisor i tindrà una experiència socràtica. El senyor Sergio Scariolo- italià, repentinat- comenta el noble esport del basquetbol, el senyor Valero Ribera- odiador d'olives, mefític i sublim- comenta el desconegut esport de l'handbol. Ambdues són experiències incomparables. Gens a l'abast del periodisme d'entreteniment, ignorant, gratuït i babau. Parlem de dues personalitats que s'han destacat per una activitat que en l'esport és molt valorada; guanyar-ho tot. Quan parlen fora del vestidor se'ls hi entén tot. El que volen dir i el que preferirien, per educació, no dir. Es tracta d'un privilegi i d'un encert per part dels - tan sovint criticats- programadors. Gracies i , ja ho saben, si no practiquen esport, com a mínim consumeixin comentaristes de qualitat.

HA ARRIBAT L'HORA

Ha arribat l'hora de començar a reivindicar Barcelona. Hem passat molts anys criticant-ne la superficialitat, el cofoisme i la tòtila militant. És sobretot un defecte relacionat amb les administracions públiques. La meva àvia no les practica aquestes rèmores. la meva mare. La mare de l'Alba, de la Núria o el pare del Lluís tampoc. A Barcelona s'hi pot anar a peu i ( amb alguna dificultat) en bicicleta. LA gent crida molt menys que a altres bandes amb climes semblants. Hi ha catedrals gòtiques i d'altres que no. Hi ha una història que s'ensuma a vegades. La seguretat física es pot destacar; si no tens hàbits tòxics pots estar tranquil. Existeix una voluntat de no fer coses mediocres i existeix una notable manca de xovinisme que genera d'altres problemes - fragilitat de la llegnua catalana- però que de moment ens salva també d'altra mena de conflictes. La gent llegeix molt a Barcelona, hi ha una indústria cultural potent. El premi Planeta, sí clar, no val massa però si el llegeixen enlloc del The Sun o el Marca doncs què volen. Els pisos bonics i antics i confortables encara existeixen i , de fet, són a l'abast de tres sous d'estudiant. Hi ha una vida als terrats intensíssima i els mercats - cars- segueixen existint a cada barri. Barcelona és també i sobretot, la capital d'un país on pots esquiar a primera hora del matí i fer un bany a la tarda d'un Dissabte d'Abril. La gent en aquesta ciutat no regala res, ni és d'una amabilitat exultant però vostè faci un amic barceloní i potser no el perdi mai. La gent aquí parla poc i només seria desitjable que els seus ajuntaments fessin el mateix.

Monday, October 6, 2008

CONTINUÏTATS CULTURALS





Gustav Klimt ha fascinat a fornades d'urbanites . Hipnotitza una mica. A molta gent li havien agradat els seus vestits. Els vestits no són gens inventats sinó part estricta del folclore eslau. Amb daurats, pedacets i retalls. Tot molt estilitzat i fred. Però bàsicament és com si mitja Europa estigués fascinada per noies vestides de fadrina. Encantador. També és igualment cert que aquesta estampació la trobem en alguns tipus de modes contemporànies. Veure el mateix Klimt vestit és veure un professor d'Stanford dels anys setanta. Tants els vestits de Klimt , com els seus consumidors, com alguns dels estampats que utilitzen els seus consumidors tenen una herència comuna. Bohèmia; l'alta Txèquia.

Friday, October 3, 2008

FRANKE

Un cognom alemany que ressona a honestedat. Un crit net i lluent, metall de matí, llum caiguda, un escut a la vora del Spree, una mà que el colpeja amb un mall per reparar-ne les deformacions. Franca. Mil anys mirant de fiti a fit en blau-gris i procurant dir la veritat. Els francs d'abans són els alemanys d'avui molt més que els habitants de la borgonya. El joc no l'he pensat pas jo sinó una vella amiga filòloga. Si et dius Franke has de ser-ho, per força. Ha estat un cognom amb una importància fonda en la meva vida. Casualment llegint les memòries de Mossèn Alcover trobo que també en la d'ell. Les seves cròniques del viatge a Germània em fan pensar molt en la meva experiència. Hi ha la fascinació catalana per Europa. Hi ha també la diferència essencial en el fer i en el sentir. Jo seré sempre germanòfil i per la mateixa raó reconeixeré la dificultat d'encabir la meva natura en la del país i la dels seus habitants. Sempre des de l'admiració fonda cap a una nació que ha produït saviesa a la mateixa velocitat que ha produït emocions abissals. L'única cursa en la que ha guanyat finalment el mediterrani és en la de la ironia.

TRANSIBERIÀ

L'estrena d'una pel·lícula catalana amb aspiracions internacionals ens ha d'alegrar a a tots. Una pel·lícula amb un tren és de les poques coses que deuen seguri valent la pena de fer en això d'explicar històries en imatges. Un tren i Sibèria. Si fossin unes vacances no serien mai unes vacances plaents i dolces. De nit miraries l'estepa i necessàriament pensaries en fam, mort, comunisme i la impossibilitat de fer de cadascuna de les teves setmanes alguna empresa de valor. Transiberia estrena i això ens recorda a tots el viatge pendent. Perquè a hores d'ara senyors es pot seguir anant a la India a veure gent amb barbes llargues i molt de fang però l'únic viatge que compta és Sibèria. La por de ser-hi i no de poder tornar-ne mai.