Muda

Adéu blogspot, hola wordpress.
A part d'estar fent algun diner durant les darreres setmanes he acabat de definir on vull passar el meu temps a partir d'ara. N'hi haurà dues i tindran propòsits diferents. La primera ivsurroca.com es la meva plana personal i hi apareixeran idees, projectes i els tweets del que estic fent ara. S'assemblarà bastant al blog surroca però sense cap intenció de fer periodisme sinó d'explicar coses que em passen pel cap. La segona es diu retransmissor.com
Aspira a ser una revista setmanal que comenti productes culturals breument.
A veure si me n'ensurto!

Arriba l'hora de tancar aquest bloc que vaig començar amb la intenció oficial de disciplinar-me i amb la secreta de convertir-me en un líder d'opinió. No n'he estat capaç. Per això tanco aquest projecte i en començo un altre , amb la intenció de fer quelcom de més concret, acotat i menys personal. Arreu ja hi ha molta gent que vessa les seves opinions i potser seria millor intentar de fer una mica més de periodisme. El darrer post d'aquest blcg serà el link cap al nou . Gràcies a qui ho llegeixi i fins aviat.

PUBLICITAT I

M'agradaria saber quan gasta l'entitat metropolitana de transport- TMB- en anuncis. És un desig que arrosseguem de fa anys. Sopar al Drolma, anar a una universitat d'elit, conèixer en Xavier Roig. Desitjos de llarga durada. La novetat d'aquest mes és voler saber també quan ingressa ja que sembla que només a partir d'una gestió ridículament apartada dels principis de productivitat seria possible un grau d'auto-promoció tan obscè. Per qui vulgui comprovar la transparència del diner públic en aquest tros de món li recomano que provi de posar al google "pressupost TMB" o que navegui ( amb barca petita) per la molt plena d'informació corporativa plana de TMB, ben farcida per altra banda de coneixement volàtil.

PUBLICITAT II

Quan insistim que cal una menor implicació de les institucions públiques és perls efectes gens raonables que provoquen. De les banderes i banderetes que pengen dels fanals de les principals artèries de la ciutat de Barcelona, qui en pot ser usuari? Una institució sense problemes de pressupost. Una institució pública, doncs. De manera que un format de comunicació tan car alhora que tan visible acaba sobrevivint i semblant rentable gràcies als esforços de les institucions amb un forat a la butxaca.

PUBLICITAT III

Buscant informació trobem aquesta notícia sense cap mena de xifra, declaració no govenramental o contrapès a la versió oficial. La sublimitat del periodisme again.

MANIFESTACIONS

Els propers mesos pot haver-hi bastant de paret guixada i crema d'immobles emparada rere reivindicacions socials. en aquest moment ens haurem de demanar en que es diferencia això d'altres formes de lluita de carrer o com els acostumen a dir els bascos kale borroka O terroristes tots o la pancarta al riu.

SUD-ÀFRICA

Quan de tant en tant el nostre endèmic ens faci difícil d'entendre el que Churchill va establir sobre les democràcies només cal que mirem cap a Veneçuela, Polònia, Sud-Àfrica o Barcelona per entendre-ho.

DIMISSIÓ

Una amiga meva estarà contenta quan conegui que el CEO de deutsche Bahn deixa la feina però ho deixarà d'estar quan conegui que de fet és un altre CEO qui prendrà el relleu.

BE KIND, REWIND O UNA PEL·LÍCULA ACABADA

A la fi el mestratge de MIchael Gondry ha trobat la seva forma de ser sense la intel·lectualitat d'en Kauffman. una pel·lícula per a qui li agrada la narració senzilla, la gent senzilla i la reacció implanificable que en una bona, justa i molt difícil conjunció generen en les obres de creació aquestes dues presències combinades . La màgia no n'és gens de senzilla. No crees una pel·lícula emocionant volent-ho. D'això, senyors, es tracta la gràcia dels Wilder de totes les èpoques. Fer de la cosa comuna, abastable, quelcom tectònic, tots ho volem i ai las! com que costa. La probabilitat més alta es la d'acabar per fer fer alguna cosa freda per posar-hi massa llast o melosa per pensar que l'espectador compartirà el nostre entusiasme però la cosa no és així. A l'espectador no l'has de guanyar. El guanyes quan ets un Tucidides, un Nabokov, un Von Trier però aleshores no es desperta aquesta calidesa reflectant que aconsegueix aquesta pel·lícula. Es tracta d'una pel·lícula excepcional, intel·lectual per qui la vulgui, dolça per qui la prefereixi . Hi haurà qui la vulgui criticar i disseccionar i aquesta algú haurà perdut una altra cosa a la seva vida, de les moltes que comporta voler imposar l'agudesa a la sensiblitat, haurà perdut l'oportunitat de gaudir per primera vegada d'una gran obra.

LA CRISI QUE LA PAGUIN ELS RICS

O no entendre res de res. Les coses no són així i tampoc, és clar, no seran així. Què significa que la crisi la paguin els rics?
Que augmentin els impostos?
Que donin diners directament als pobres?
Que la gent amb més de 1 ME de patrimoni convidi a sopar la gent?
Quina mena de ciutadans som adults o pidolaires?
No em trobo, ni jo ni molta gent que estimo en absolut en una situació econòmica favorable, són temps difícils , però caure en posicions tan feudals, tan endarrerides, pollets morts de fred i de por, tot això no és més que una derrota aberrant. La col·laboració dels mitjans de comunicació de masses que anomenen manifestació per la protecció dels ciutadans (AVUI) en una manifestació que té com a capçalera "El capitalisme és crisis" és delirant. I tristíssim.

ORIOL NOLIS

Quan et sembla que el periodisme està perdut i que mai tornarem a ser els d'abans trobes les sorpreses. No parlem d' opinaires o de plomes-estil·let sinó del periodista de fets i frases fetes de subjuntiu, verb i objecte de verb. Oriol Nolis i l'eixutesa, en Pere Gendrau i la franquesa, en Roger Saperes i la candidesa. No són prou per fer pujar el nivell enmig de tant bàrbar però és suficient per contrarestar la desesperació

CORDAR-SE LES SABATES

Començar el dia afaitant-te i cordant-te les sabates. Quan els escriptors dels anys trenta i quaranta parlaven de la civilització suposo que es referien a això. La forma més efectiva de sobreposar-se a les ganes de quedar-se tombat llegint, menjant raïm i en general fent el romà. La sabata de pell, poc flexible, no et permet relaxar-te, et porta de la llatinitat descalça primaveral a un estat més luterà i d'esforç. Per la gent mancada de disciplina la sabata de cordons és una possible salvació; la darrera oportunitat per a començar a aprofitar els matins i deixar per a dormir -i descansar els peus- la nit.

BOLONYA

Quan el problema és un altre del que es presenta val la pena de posar-hi una mica d'informació per diluir la contaminació. Val la pena d' escoltar en Sanchis i també en Cullell encara que per raons diferents. Que poc a poc l'opinió pública surti dels llocs comuns és molt bona senyal.

INJUSTÍCIES ACCEPTADES

En aquestes latituds de la democràcia parlamentària s'ha acceptat de fa temps que uns quants partits que no han guanyat les eleccions pactin entre ells per pdoer fer fora al que ha guanyat. Es tracta d'un mecanisme tant corrupte que obliga els partits menys simpàtics o menys pactistes o menys ambiciosos a la dura tasca de guanyar les eleccions per majoria absoluta. O majoria absoluta o res. Als països amb president hi ha algú per sobre dels partits i dels executius de torn que encarrega de fer govern. Ho veiem ara a Israel. Els presidents són persones que estan per sobre dels partits que és en realitat la sensació que la majoria de ciutadans tenim ( per sobre o per sota segons el dia=. Aquí no, aquí depenem de les negociacions dutes a terme en un brut i fosc racó. I així tenim la democràcia que ens mereixem; que no totes són iguals.

BIOGRAFIES

Dues contribucions al país: la biografia de Josep Pla i la biografia de Ramon Trias Fargas. Amb tanta gent increïble que ha existit l'escriptura documental sembla una de les millors sortides possibles per a no fer el ridícul. La crisi ho eixuga tot i també l'interior de les meves butxaques així que encara no he pogut anar a comprar-los. No es tracta de llegir-los sinó de comprar-los. Des d'aquí només desitjar que no s'hagi portat la seva vida al terreny de l'anècdota i de la cosa dolça. Ho esperem.

NEGOCIACIONS

Quan tenim una idea ficada al cap és molt difícil que ens deixem seduir per una altra. Anem tant curts de temps que posats a arriscar i a comprovar com de difícil és fer alguna cosa que pagui la pena prefereixes de fer la teva. Suposo que deu ser una de les raons per les que costa arribar a acords en projectes artístics o amateurs; anomenem-ho com millor ens senti.

COMPARTIR

L'oficina de LANETA comença a ser un lloc agradable altra vegada; durant l'hivern no s'hi pot estar perquè hi fa fred, a la primavera comença la bona època. tot i això no són bons moments per a l'expansió. La gent està una mica cansada de rebre trucades, peticions d'audiència, mails enginyosos. Tot i això mantenim l'espai perquè fent-ho ens garantim 1) més disciplina 2) allò que anomenen retro-alimentació. Aquesta mateixa dinàmica pot dur també a no acabar-te de concentrar gens. hi ha qui comenta amb to de broma que quan han de fer alguna cosa no s'acosten a l'oficina.
Hi ha una altra cosa i és l'obsessió amb què la gent creativa viu els mercats. El mercat dóna feina a un munt d'inútils, pensen, així que la raó per la que jo no tinc feina és que no em venc bé. De fet, motls cops ni pensen això sinó que la raó és que no hi ha ningú que em vengui bé. Curiós i curiosíssim. Acceptem que necessitem uns mediadors entre la nostra acció com a creadors i el flux monetari internacional. I ens ho plantegem abans i tot de tenir massa feina, enlloc d'una conseqüència de l'excès de feina ens ho plantegem com una causa de la manca de feina.
La majoria de pintors , dissenyadors, fotògrafs o compositors van haver de treballar i passejar-se molt abans de tenir un marxant, crec.

DIR SENYOR

Quan teníem 17 anys i descobríem els plaers del dandyisme ens anomenàvem sr. Això i sr. Allò. Darrerament per Internet es llegeix a gent que també s'interpel·la amb aquests senyors. A mi em fa una mica de vergonya perquè li trobo un no sé què de rellepat i artificialment refinat. Com dir-li perdoni abans de clavar-li el ganivet. Bé és l'única cosa que no m'ha agradat en vuit mesos de llegir articles d'en Melcior Comes.

ANTI-AVALOTS

S'ha suposa que un article previsible és un mal article. També cal de tant en tant deixar les coses clares i plantar-se ben dret i ferm davant la vulgaritat i dir-li : no tens raó.
Els anti-avalots actuen perquè la direcció política ho decideix. En aquest cas per desallotjar la Universitat presa pels estudiants durant setmanes i controlar després una manifestació. efectivament les manifestacions s'han de controlar perquè gràcies a l'efecte de l'anonimat hi ha molta gent que aprofita per fer el brètol i trencar coses. En tenim manta exemples.
De l'acció dels anti-avalots se'n critica :
1) La desproporció.
La desproporció depèn ben bé de com la miris. Uns quants ferits de porra o de pilota de goma no són desproporció. Els manifestants són els primers que ho saben i que hi juguen. Si tinguessin por d'una policia efectivament assassina no es plantarien davant seu a fer el gallet.

2) La violència contra els periodistes.
Els periodistes a part d'una manca d'auto-exigència escandalosa en la majoria de matèries que tracten s'han cregut el mantra de la seva indestructibilitat. Senyors, els corresponsals de guerra moren i els que cobreixen manifestacions tenen tiquets de rebre algun cop. Sembla una cosa lògica, una cosa que els Capa o els Woodwarth tenien clares i que ara s'han oblidat.

3) Violència contra els innocents.
Qui convoca una manifestació que rondi les Rambles, la Via Laietana i la part antiga de Barcelona no és la Policia. La Policia és allà per controlar-la. Vostè vol anar amb el seu fill a una manifestació on hi haurà tensió? Faci vostè el que vulgui però hi ha manifestacions pacífiques , amb controls de seguretat i després hi ha manifestacions-resposta. I si està passejant i veu molta policia i molta gent cridant ha d'apartar-se no perquè la Policia carregui sinó perquè els manifestants estan ocupant il·legalment l'espai que li correspon i en passarà una de grossa. Fer servir el ciutadà d'escut és de molt mala educació però és el que fan.

TORINO

Doncs en Clint Eastwood fet una mena d'homenatge al jove que va ser i que es retrata en la seva senectut. Si no fos perquè ho fa molt bé li hauria quedat una pel·lícula acaramelada.