UN JAPONÈS

La culminació de l'elegància és tot i els esforços europeus veure un home japonès vestit amb americana i corbata prima passejant indiferentment arrogant per l'Eixample de qualsevol ciutat. No li sobra un gram, ni un moviment, no li cal encaixar la mandíbula perquè se li quadricula naturalment, no transmet més sentiments que les seves sabates ben enllustrades, no fa ostentació però és exclusiu. Al final l'elegància és això; l' aristocràcia eixuta.

ESCANDALERA

La darrera setmana hi ha hagut molt de soroll, molta reacció perquè l'Església catòlica ha estat activa ha fet concentracions, manifestos i declaracions. La majoria de gent que s'ha queixat no ha anat mai a missa. És la mateixa gent que fa anys que demana que l'Estat i l'Església estiguessin ben deslligades. Molt bé i d'acord. L'estat laic i respectuós amb totes les creences és un model a Europa. No és l'única però és vàlid sempre i quan se segueixi menjant carn d'olla per Nadal i cantant allò del "nen rosset i blanquet" sense imposar i sense por. Ara bé, si volem que siguin entitats separades hauríem de començar a considerar l'Església com a un lobby més que defensa els seus interessos i sense cap més compromís amb la societat que el dels altres grups de pressió. L'Església s'ha sentit agredida per l'acció del govern i ara demana canvis. Bé. Els homosexuals i els sindicats també fan manifestos quan són els conservadors qui governa. Encara que hi hagi treballadors i gent de totes les tendències sexuals a tots els partits. Ni tots els catòlics s'identifiquen amb el lobby ni l'activisme declamatori es patrimoni d'una forma de pensar.

Economia i formació

En Jérôme Kerviel, heroi de la setmana, treia males notes a la universitat. No va anar mai a cap gran universitat. Va guanyar molts diners. Per a ell i, no ho oblidem, per a la companyia per a la que treballava. En la majoria de MBA's d'arreu et demanen un perfil acadèmic molt alt però si analitzem els objectius de molta de la gent que té per fer-los és augmentar la seva remuneració. Desitgen també implantar un cert model de gestió en una empresa? Assumir més responsabiltiats? Fundar una companyia? Molt sovint té més relació amb el primer factor; bonus, salaris i condicions. Sempre ens queda una esperança però i és que ara a les empreses també els hi interessa ser una mica bones. Com a mínim una part. La part que no compra i ven productes financers.

Un estat que no s'aprima

1. Una grua que s'enduu un cotxe que no molesta. Cost 145 eurpos
2. Dotze cartells publicitaris de Transport Metropolità de Barcelona al transbordament de la línia 5 i 4
3. Afirmar que reduir la velocitat dels vehicles i l'amplada dels carrils és bo per combatre els embussos.
4. El Departament d' Interior (Mossos d'Esquadra) patrocina un premi de Novel·la Negre.
5. El CCCB i la confusió permanent entre alta cultura i Eva Hache.
6. Barcelona Televisió. Un cop més, el director baixa a la redacció per comentar com es tracta una notícia política que podria perjudicar la imatge del PSC.
7. Constitució del consell dels Mitjans de Comunicació Públics. Polítics set, llibertat de premsa dos.

Actualment ser liberal no és voler fer el país més ric i eficaç es tracta només d'aprimar aquest cosí nostre que tots patim i que es convida a dinar sense avisar, ofegant.

Enveja sense salut

Companys de l'any vuitanta que us trobeu com jo a mig camí de tot us recomano més com a estímul que com a plaer que llegiu en Melcior Comes en llibre o en blog perquè saber qui és el primer de la classe sempre prova.

Bobby Fischer

Ha mort aquesta setmana una d'aquelles persones de les que t'encantaria llegir una biografia. Les biografies són una de les formes de literatura que es poden traduir amb més encert. Així com el teatre sigui probablement el que menys. Menys encara que la poesia. Tom Stoppard era amic de Paul Johnson, el primer va escriure molt i bon teatre quasi sense repercussió al país. El segon va fer un esforç notable d'erudició en temes molt vairats. Mai va malgasta una sola plana en exposar la seva opinió ni les seves pors. Fisher, Stoppard, Johnson Tota una vida. Quasi tot el temps. Quan et trobes de cara amb persones que han dedicat tota la seva energia a l'excel·lència en una disciplina sense cap espai per res més, sense quasi cap concessió et demanes per força qui els ha pogut aguantar.

Bilbao

Una ciutat per anar-hi a fer fotografies. Decadència buscada, edificis amb finestrons, ni mig edifici amb esperit d'aeroport dels anys noranta i només una pega, la pega Calatrava, blanca ella que ara molesta i ofèn però a la que li espera un futur venjador; quan l'esmalt caigui i el rovell l'envaeixi tot el golf de Biscaia recuperarà el seu honor.