La sensació comuna és que tothom quan escriu en català es vol assemblar massa en Pla i que falta per exemple qui es vulgui assemblar a Mossèn Alcover. Hi ha la gent amb saviesa i n'hi ha d'altra amb intuïció. En tot cas el periodisme que es practica sense investigar sinó només mig apuntant , suggerint, evadint ha pres massa terreny en els nostres diaris i tertúlies. No gosem comptar en quants blocs es pracica això mateix també. En aquest el primer. A l'altra banda mental, en l'altre extrem exacte de l'univers narratiu d'informació hi ha el dessembussador Barnils ; se li entén tot i diu els noms i cognoms. En tenim un bon
arxiu a Internet. En recomanem un consum sostingut però responsable.
Totalment d'acord.
ReplyDeletegràcies pel link
Fa temps que trec aquest tema. El periodisme hauria de ser el pilar sobre el que s'edifiqués un món global i superinformat. Teòricament els han preparat per destriar el gra de la palla, per descondiar del que se'ls hi diu i no fer-ne notícia fins a confirmar-ne la veracitat. En comptes d'això el periodisme actual és periodisme sensacionalista, on l'estètica és molt més important que la notícia(sobetot a la TV), i de teletip, on la investigació se suposa que la deuen fer els periodistes d'agència, perquè el que és la resta no trepitgen el carrer(els més bons tenen algun xivato i gràcies).
ReplyDeletePel que fa a parlar(o escriure) clar, sense embuts, sóc aficionat a les diatrives del sr. Gregorio Morán a La Vanguardia. Quan arribes al seu article, després de tanta classe magistral de columnista prestigiós, és com quan fa temps que no toques cuixa i veus que l'ocasió s'apropa... apareix la salivera.
Reconec que la salivera em va més quan lelgeixo en la emva llengua però buscaré l'home i a veure què. Gràcies per les aportacions
ReplyDelete