Aigua

Veient els darrers esdeveniments relacionats amb el consum, mal ús, cultura i expectativa de l'aigua ens ofega la sensació que els polítics no estan a l'alçada i que cerquen a palpentes solucions. Interessant article al respecte.

L'AMIC GRAN

De les coses que més s'enyoren si mai han existit és la possibilitat de parlar amb persones de més de cinquanta anys que tinguin la paciència per escoltar les imprecisions del jove i compartir una forma de ser més sòlida. El coneixement enciclopèdic s'aconsegueix llegint i treballant però ens cal el contacte amb la saviesa per aprendre'n la gestió i el bon ús. Sr. Popescu, tot un plaer.

FER NOMÉS FESTA

La Setmana Santa tenia en el passat una funció ordenadora dels hàbits de l'estrucutura social. Tot això s'ha perdut ara. La gent s'acumula per anar a la platja, s'enfila per agafar un avió. Es tracta d'un producte de l'avenç econòmic i d'una major i millor repartició de la riquesa. No es pot anar enrera. Només queda el dubte de si l'hedonisme social en el que ens hem instal·lat ens ajudrà a encarar els reptes i les dificultats del futur.

CRISI

I ara tothom ja comença. El tam-tam al fons de la jungla. La inquietut. Aparcar alguns plans. Aplaçar el canvi de feina. Una por petita quan encara no ha començat la gresca. Sembla que si que n'hi haurà però encara ningus sap molt bé d'on vindran les bofetades. De moment ja es veuen molts locals buits, menys gent comprant sabates.  Per acabar dos apunts:

1) R. Reagan:  Recession is when a neighbor loses his job. Depression is when you lose yours. 

2) Article de Manel Perz sobre l'arribada de la crisi i el paper que hi jugarà l'estat.

Iraq - 5 anys

Per sort de tots l'aniversari de la invasió americana d'Iraq ha coincidit amb una onada repressiva de la Xina. I aksehores ens hem pogut adonar que les manifestacions no es feien pel dret internacionbal, ni per la sobirania ni per l'ús de les armes. Tampoc per l'ús dels mitjans de comunicació de forma parcial ni pels interessos estratègics. Cinc anys després la gent se segueix manifestant i la premsa segueix fent sang. L'Iraq i el seu futur no són més que instruments. a qui li improta de veritat el país? Quan fa que ningú diu que les morts no són per accions terroristes americanes sinó pels terroristes contra ciutadans civils? Cinc dies més tard seguim defensant que les facultats de periodisme peninsulars podrien desapareixer sense causar cap mal a la societat. El periodisme ignorant s'imposa.

La Ferrussola no s'equivoca

Quan Marta Ferrusola afirma que no liagrada que el President de la Generalitat es digui José la gent s'espanta. Xenofòbia i racisme clamen. Catalunya existeix en opisició, com a resistencia a la voluntat uniformitzadora d'un estat. La cosa es simple. Potser els darrers anys no sigui tan extrem com els darrers tres segles però només potser. O sigui que el dia que una persona que quan anava al mecànic o la modista sempre li parlava en català. i quan aturava algú al carrer per demanar per un carrer. O quan anava i prenia un cafè. Català, català, català. puig, Benet, Subirats. A aquesta persona que veu com la demografia elimina els cognoms genuinament catalans li fa mal que el president d'una institució catalana cententària sigui un andalús que amb prou feines parla l'idioma. La integració ha estat un dels miracles del pujolisme però no entendre els sentiments d'aquesta dona em sembla cruel. El futur és Montilla queda clar però que sigui real no vol dir que sigui desitjat. 

La meva terra

Els dies que se suporta menys la pàtria real sempre queda la possibilitat d'enyorar la pàtria segona, el país on haguessis volgut néixer i veure els teus fills crèixer. Per mi aquest país segueix sent Alemanya. El record a més és tan esbiaixat que ara enyoro tot el temps, gent i rutines que vaig deixar allà quan en vaig tornar. 

CALÇOTADA

Menjar cebes cremades i pagar trenta euros per fer-ho és de les activititats que més contribueixen a l'embrutiment social. La calçotada i l'allioli són els pilars del dominguerisme català.

Bolonyesa

La salsa. L'oposició al pla Bolonya en comparteix la simplesa, la facilitat amb la que t'empasses i la nulitat que en queda un cop comences a rumiar-hi. Dir no és l'acte reflexe dels estudiants universitaris. És com un cop al genoll. Pum i la cama reacciona. Una manifestació. Una pancarta. Unes declaracions relacionades amb el perill de privatització. Jo vaig anar a la universitat pública catalana i la millor notícia que podria rebre seria que patirà un canvi profund. De quina mena? En quina direcció? Doncs és difícil de suggerir però també sembla que si es mantè tal i com està als únics que afavoreix és els estudiants que saben que poden fer tanta vida assemblearia com vulguin que a final de semestre colliran alguns crèdits.

Aquella por

I al final ho aconsegueixen i et sembla que si el PP guanyés el món s'ensorraria i el cel cauria sobre els nostres caps. De fet tot el país deu ser una mica una mena de supervivent de l'holocaust perquè vam estarr vuit anys essent governats per ells i no hi havia tanta diferència. Clar que n'hi ha. Un discurs dur, una mena de mula que xoca contra una paret, percutir amb el tema lingüístic però finalment tot això és molt més postura d'oposició que postura de govern. Quan els polítics tenen poder s'asserenen i fins i tot algunes vegades es tornen resposnables. Hi ha això sí un argument indiscutible. Potser un fracàs de l'actual PP ens duria a un PP de Rato, Matas, Piqué que entendria millor en quin sentit gira el món. Però em fa l'efecte que a qui menys li interessaria aquest canvi és precisament a qui atia la por.

Transparència

La crisi del les hipoteques, la crisi de liquiditat i la crisi a Alemanya convergeixen en un mateix punt; cal un major control en el món de les finances i una major transparència dels bancs. Això vol dir, efectivament, despeses; auditories, mecanismes de control adequat, acords per a la reducció de guanys, revisió de codis de conducta, publicitat i probablement el compromís per a una millor formació social (periodisme, educació secundària) en temes economico-financers. Precisament si es vol contrarrestar la crisi de confiança generalitzada i les temptacions de polítics i apocalíptics per a crear organismes supranacionals plenipotenciaris i inútils cal que els bancs moguin fitxa.

Alemanya i la vergonya

Els darrers esdeveniments a Alemanya han enfosquit tot el mes. Les turbulències de finals d'any relacionades amb el món immobiliari i les finances han sigut dures però d'alguna forma previsibles. El que ha passat a Alemanya - sembla que durant molts anys - és un sotrac sobretot de tipus moral. Unes èlits que poden anar a sopar cada dia fora, que paguen abonaments per a l'òpera, que poden decidir si viatgen a Omán o a la Guyana, unes èlits en definitiva que gaudeixien de tots els avantatges de l'economia liberal se n'acaben aprofitant. I aquesta trampa a la societat feta precisament per qui gaudeix de més facilitats fa mal. Hi ha tota una literatura, una història de pensament que tracta de defensar que és lícit que hi hagi qui tingui molts més recursos que altres, que renega de la voluntat nivelladora i que fins i tot defensa que aquesta estratificació està , ni que sigui, mínimament justificada pels mèrits, l'habilitat econòmica, el que sigui. I un matía directors de banc, membres de partits, empresaris, gent de prestigi i amb poder són descoberts en fals. Inventen compelxes estructures amb un objectiu elemental i primari; pagar menys. Es pot discutir si cal pagar menys impostos o si cal reduir el perimetre de l'Estat però el que no es pot acceptar és que hi hagi una llei i qui més la coneix i qui més se'n val se la salti d'una manera deliberada amb el pitjor i menys noble de les passions. Ha estat una notícia dura per als qui defensem la cultura alemanya com a mirall i pels qui tractem de defensar amb optimisme la democràcia, el liberalisme i Occident.